El passat dilluns 4 de juny, els nois i noies de 6è vam anar a l'Orfeó Gracienc per gaudir d'una estona de cançons i d'històries. A partir d'una narració elaborada pels propis alumnes, amb la col·laboració d'en Xavier i d'en Miquel, els seus tutors. La música va anar a càrrec d'en Poire Vallvé i acompanyats per un petit grup instrumental que va fer que tot plegat sonés molt bé. Només arribar en Poire ja ens esperava per ajudar-nos a fer un escalfament de la veu i posar-nos a to.
Hi havia una vegada dos nens que van venir a Barcelona i eren estrangers: Una nena de Filipines que es deia Flina, era baixa i primeta. El nen era d’un poble de la Bretanya , es deia Michel i era alt i gros. Eren nous a l’escola i no coneixien ningú.
El primer dia d’escola la mestra els va presentar a tots els seus alumnes i tots van riure d’ells i els van posar uns sobrenoms: A la Flina, Fideulina i a en Michel, Michelin. A ells no els va fer cap gràcia, al contrari, es van disgustar molt.
A l’hora del pati els nens veien que tenien un problema per ser diferents i per això es van començar a conèixer i es van fer molt amics.
A la tarda cadascú feia una extra-escolar diferent. El Michel feia bàsquet però quan corria es cansava i no arribava mai a la cistella. La Flina feia vòlei, no arribava a la xarxa i no tenia prou força per llençar la pilota. Tothom se’n reia d’ells i tots dos, cada vegada es sentien més insegurs.
Quan van sortir de l’escola estaven molt tristos i van explicar a seves mares el que els havia passat.
A l’hora del pati els nens veien que tenien un problema per ser diferents i per això es van començar a conèixer i es van fer molt amics.
La mare de la Flina va anar a parlar amb la mestra, ella li va dir que ho sentia i que ho parlaria amb tot el grup a l’hora de la tutoria.
Aquella nit mentre en Michel desempaquetava les caixes del trasllat, va trobar unes fotografies dels seus amics. Encara recordava aquells moments tan divertits que havien passat junts i es va posar molt trist.
L’ endemà el nen li va explicar tot a la nena i es van fer molt amics. Aleshores la nena li va preguntar:
- Com és que els teus pares han vingut a Barcelona ?
- Perquè van trobar feina i vam haver de venir a viure aquí. I vosaltres, perquè vau venir a viure aquí?
- Pel mateix motiu que tu.
Els dos nens van veure que tot i que no s’assemblaven gens tenien una cosa en comú i es van sentir més contents i segurs.
Aquella nit, en Michel va convidar a la Flina a casa seva a dormir.
Van estar una estona jugant a la Play Station.
Després se’n van anar a dormir a les golfes amb uns sacs de dormir.
- Bona nit – va dir en Michel -.
- Igualment – contestà la Flina -.
Passats uns minuts dormien com troncs...
Aleshores en Michel i la Flina es van trobar rodejats de cases fetes de col i api, una gran torre de col i flor, i un llac de puré de carbassó, amb unes algues d’espinacs, els arbres eren de remolatxa i un hospital de pebrots.
A la llunyania, van entreveure unes verdures i fruites que caminaven, amb al capdavant un bròquil i una pastanaga , alhora que se sentia:
Però, quan la cançó plena d’alegria dels Verdulins estava acabant-se, un desagradable cant de guerra va fer callar a tothom : Mentre els Verdulins escoltaven el cant de guerra horroritzats poc a poc, van entrar a la ciutat els xarcutins, un tipus de menjar, que no era gens sa, a la davantera els soldats patates fregides, tot seguit els botifarrons, i finalment el rei Bacó, també dit Colesterator, que estava protegit pels seus guàrdies personals, les xistorres.
Els Verdulins van començar a murmurar, però el rei Bacó va
reclamar:- Silenci, us mana el rei Bacó!
I abans de que els Verdulins tinguessin temps de callar el rei Bacon va tornar ha dir:
- A l’atac!!!
De sobte els dos es van despertar, i es van adonar que tot havia estat un somni.
Flina - Ostres, he tingut un somni terrible
Michel - Jo també, sobre unes verdures i...
Flina - ... unes xistorres ... Jo també, que estrany, no ?
Michel – Uf. Per sort només ha estat un malson. Sembla que ens amoïna això de la classe, oi?
Flina - Sí. I no ens pot prendre la son. Deixem-ho córrer, seguim dormint.
1. CANTARELLA:
Flina, Flina
ets molt prima.
Des d’ara et direm
Fideulina.
Michelin, Michelin
mai no seràs prim.
Si vas al gimnàs
segur que aprimaràs.
Fideulina, Fideulina
ets baixeta i ploramiques
si no menges, si no menges
sempre seràs prima.
Michelin, Michelin
com pots menjar tant
Michelin, Michelin
per semblar un gegant?
3. CANÇÓ: Blues d’en Michel
Tothom es riu de mi,
em diuen Michelin,
em sento tan sol
des que som aquí.
TORNADA:
Em cal algú que m’amanyagui,
que em faci costat.
Em sento ben sol
a la gran ciutat.
No he trobat cap amic.
No em sento gens segur.
M’aparten i em fan burla
no vull veure a ningú.
TORNADA:
Tot just arribo a casa
corro cap al meu llit..
L’únic amic que tinc
és el meu coixí.
TORNADA:
Un amic que no em rebutja
i em sap escoltar,
m’hi abraço i l’estrenyo
fins a fer-li mal...
TORNADA:
Em cal algú que m’amanyagui,
que em faci costat.
Em sento ben sol
a la gran ciutat.
Michel – Sí, noia. Que ja tenim prou feina.
Flina - Au, no t’hi capfiquis. Ja veuràs com demà serà millor
Michel – Vols dir?.
Flina - Segur que sí.
Aviat només es va sentir un ronquet de tant en tant. Van dormir plàcidament.
Al matí, havent esmorzat van anar cap a l’escola plegats. Els companys , tot seguint el costum, els saludaven tot rient-se’n.
- Mira. Ja són aquí el punt i la i
- Si, però és una I majúscula.
- Sí, sí. Però una “I” en “negreta”
- He, he!. Vigileu que vénen...
En Michel i la Flina van fer com si res. Respongueren amb un somriure discret i van comentar fluixet:
- Ves per on. Si semblen tots iguals.
- Sí noi, com si els haguessin encarregat “a l’engròs”
- Ep, Flina, que el “gros” sóc jo. – va fer en Michel, posant cara com d’enfadat.
- Ui. És veritat. perdona si t’he ofès. No volia ferir els teus sentiments – va respondre la Flina amb mirada burleta- I es van posar a riure amb ganes.
Entretant, els companys es van quedar parats. “No s’havien enfadat” “Vaja. Si fins i tot han fet comentaris i s’han posat a riure” – pensaven.
En arribar a classe, la mestra havia penjat un cartell de propaganda, gros d’aquí fins allà, al bell mig de la pissarra. El cartell només deia:
CONCURS ESCOLAR DE PASTISSOS – FEU EL VOSTRE I GUANYEU UNA ESTADA A LA NEU PER A TOTA LA CLASSE
Es veu que una estació d’esquí volia donar-se a conèixer i perquè les famílies en parlessin, feien aquest concurs. El pastís havia de ser fet entre tota la classe i el premi era per a tot el grup: una estada a la neu per a tota la colla!
I els va proposar que fessin propostes per participar-hi. Si guanyaven el premi tindrien unes colònies garantides que prometien ser emocionants. Si no guanyaven, sempre podrien fer un berenar per a tota la classe.
I vet aquí que ningú no tenia cap idea que pogués ser divertida ni que els engresqués . Com a molt, van suggerir de fer pa de pessic ensucrat amb uns ninotets amb esquís. Qui més qui menys es feia el desmenjat.
La Flina, que no coneixia la neu i li feia molta il•lusió el premi va començar a barrinar i a fer anar el cervell. De cop i volta es posà a recitar una colla d’idees. Li van sortir a raig.
I dit i fet. La colla va aclamar la proposta. Tot eren felicitacions i nens i nenes esverats. A l’endemà, tots amb davantal i barret de cuiner, van posar-se mans a l’obra. Es van organitzar aviat, i les cuineres de l’escola els van donar un cop de mà amb el forn, el gelat i la nata muntada. Se sentien unes oloretes... Tothom estava més que content, i de tant en tant es llepaven els dits. La mestra, finalment, feia d’àrbitre. Amb un toc de xiulet avisava aquells que acostaven els dits a la boca i feia veure que els ensenyava una targeta groga.
Quan van tenir el pastís acabat, abans d’enviar-lo al concurs, es van fer una foto de tota la colla amb aquella mena de “monument”. Com que la Flina havia tingut la brillant idea, la van fer enfilar a coll-i-be d’en Michel i aquest al bell mig de tots. En lloc de dir “Lluíííís”, la mestra els va proposar de dir “Pastííííís”. La mateixa Flina va comentar:
- Ai noi. Ara sí que semblo la “cirereta” del pastís.
I tota la colla es van enriolar sorollosament. Tothom estava content.
Després d’aquell episodi, en Michel i la Flina van ser els més populars de l’escola. Tothom els coneixia i volia ser el seu amic o la seva amiga. No donaven l’abast de saludar i xerrar amb tothom.
No sabem del cert com va acabar el concurs ni qui va guanyar el premi, però de ben segur que tota l’escola ja havien aconseguit el millor dels premis. El premi de valorar la diferència i la diversitat com a un benefici per a tots.
El conte consta de vuit cançons; us en passem algunes:1. CANTARELLA:
Flina, Flina
ets molt prima.
Des d’ara et direm
Fideulina.
Michelin, Michelin
Si vas al gimnàs
segur que aprimaràs.
Fideulina, Fideulina
ets baixeta i ploramiques
si no menges, si no menges
sempre seràs prima.
Michelin, Michelin
com pots menjar tant
Michelin, Michelin
per semblar un gegant?
3. CANÇÓ: Blues d’en Michel
Tothom es riu de mi,
em diuen Michelin,
em sento tan sol
des que som aquí.
TORNADA:
Em cal algú que m’amanyagui,
que em faci costat.
Em sento ben sol
a la gran ciutat.
No he trobat cap amic.
No em sento gens segur.
M’aparten i em fan burla
no vull veure a ningú.
TORNADA:
Tot just arribo a casa
corro cap al meu llit..
L’únic amic que tinc
és el meu coixí.
TORNADA:
Un amic que no em rebutja
i em sap escoltar,
m’hi abraço i l’estrenyo
fins a fer-li mal...
TORNADA:
Em cal algú que m’amanyagui,
que em faci costat.
Em sento ben sol
a la gran ciutat.
